dimecres, 27 de maig de 2020

Publicat el primer número de la revista Sikarra

PRESENTACIÓ

Aixa Tosal i Albert Turull

Editors del número 1 de Sikarra

https://cestudissegarrencs.files.wordpress.com/2020/05/revista-sikarra-portada-n1-2020.jpg
Tenim el goig d’encapçalar amb aquestes paraules el primer número d’una nova publicació de recerca i divulgació de coneixements en l’àmbit comarcal, i de fer-ho des de la Segarra, una comarca que, en la seva dimensió natural i històrica, que ens és pròpia, se situa prop del centre de Catalunya, a cavall entre les terres de Ponent (a què se sol adscriure la demarcació oficial que empra el mateix nom), les de l’Altiplà Central (on se’n troba l’origen històric) i les meridionals (vers on apunta el riu Gaià, un dels que neixen en aquest àmbit territorial).

No és casual, doncs, que aquesta nova publicació s’anomeni Sikarra, ja que aquest és el nom documentat en unes inscripcions numismàtiques (monedes ibèriques) del segle iii abans de la nostra era, i que és sens dubte l’origen etimològic del topònim Segarra, que, abans de denominar la comarca (oficial o històrica), era el nom d’una fortalesa ibèrica i seguidament d’un municipium romà situats segons tots els indicis a l’actual Prats de Rei, al cor de l’Alta Segarra. Aquest, en tot cas, és el nom, Sikarra, que l’assemblea de socis del Centre d’Estudis Segarrencs (CESeg) aprovà de donar a la seva futura revista, el 18 de juny de 2016; la mateixa assemblea, celebrada a Sant Guim de Freixenet, en què s’aprovaven els Estatuts de la nova entitat, la reunió fundacional de la qual se situa tot just mig any abans, el 12 de desembre de 2015. Uns mesos després, a partir de l’octubre de 2017, el nou CESeg s’incorporava a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), les normes d’edició de la qual hem adoptat i adaptat per a la revista Sikarra, tal com hom pot consultar en el document que reproduïm en aquest primer número de la publicació, i que naturalment es troba també en el web de l’entitat (https://cestudissegarrencs.wordpress.com).

Volem saludar des d’aquí, en nom del consell de redacció de Sikarra i de tot el Centre d’Estudis Segarrencs, la resta d’entitats d’aquest nostre àmbit cultural i lingüístic, que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, així com les publicacions germanes de contrades veïnes de la Segarra, amb les quals ens uneixen des de bon principi uns vincles de solidaritat i una sincera voluntat de col·laboració; pensem, per exemple, en les relativament noves Mascançà, del Centre de Recerques del Pla d’Urgell (nascuda el 2010), o Shikar, del també recentment creat Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (nascuda el 2014), però molt en especial en aquelles l’àmbit territorial de les quals coincideix parcialment amb el territori segarrenc, entès aquest en sentit ampli: sobretot Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, i també les publicacions del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà i del Centre d’Estudis de les Garrigues, a més naturalment de les de l’històric Grup de Recerques de les Terres de Ponent, que va néixer precisament en aquesta àrea amb la publicació, el 1977, del llibre Els imprecisos límits de la Segarra, de Guiu Sanfeliu. Una menció i una atenció més particulars encara reservem per a dues publicacions de referència que s’editen des de fa dècades dins del nostre mateix marc comarcal; ens referim naturalment a la degana Miscel·lània Cerverina, que, darrerament amb el subtítol Història, economia i cultura a la Segarra, ha publicat 23 números des de l’any 1983, i a la revista Recull, de l’Associació Cultural Baixa Segarra, amb seu a Santa Coloma de Queralt, que n’ha publicat 15 des de 1993. A totes, una forta abraçada i un desig de col·laboració permanent, que no pot ser sinó beneficiós per a totes bandes i, sens dubte, per a l’avenç en la recerca pluridisciplinària i en la divulgació del coneixement dins i fora de les nostres terres.

Neix Sikarra, tal com queda palès en aquest primer número, no sols amb la voluntat de donar a conèixer la recerca vinculada amb la Segarra (en sentit ampli, tant pel que fa a la definició de recerca com pel que fa al marc territorial) i de fer-ho preferentment a través de les xarxes, en format electrònic, sinó també, explícitament, d’abastar alhora les disciplines científiques i les humanístiques i socials. En aquest sentit, una part important dels articles que publica i publicarà Sikarra provenen de les mateixes Jornades del CESeg, i aquestes, significativament, han nascut alternant de manera explícita els dos àmbits: si el 17 i 18 de març de 2018 se celebrà la Primera Jornada sobre el Medi Natural de la Segarra, una part de les aportacions a la qual nodreixen aquest primer número de la publicació, un any després, el 27 d’abril de 2019, va tenir lloc la Primera Jornada sobre Ciències Socials i Humanes a la Segarra Històrica, que semblantment haurà de nodrir el número 2 de Sikarra, previst per a l’any 2021. Val a dir que les excepcionals circumstàncies enmig de les quals apareix Sikarra, marcades per una pandèmia d’abast mundial, han deixat en suspens una previsible tercera jornada, corresponent a aquest any 2020, però estem segurs que, malgrat tot, la recerca —o una determinada recerca, que donarà lloc sens dubte a noves publicacions sobre la nostra comarca, en l’àmbit temàtic que sigui— no s’haurà pas aturat, ni tan sols sota les restriccions del confinament, i que, per tant, Sikarra tindrà garantida la seva continuïtat. En tot cas, fem des d’aquí una crida a tota la comunitat investigadora perquè faci arribar al CESeg els resultats de la seva activitat de recerca en forma d’articles, i d’acord amb les referides normes d’edició.

Sigui com sigui, la nostra voluntat és que en el si de cada número de Sikarra, al costat dels textos derivats de la Jornada corresponent, hi tinguin cabuda també, en l’anomenada «secció oberta», altres articles de caràcter miscel·lani, preferentment els vinculats amb les disciplines que no s’incloïen en la Jornada en qüestió. És així que en aquest primer número us oferim un total de set articles: quatre de caràcter científic, vinculats amb aquella Primera Jornada de març de 2018, i tres més de caràcter humanístic o social, arribats a la nostra redacció de manera independent d’aquell esdeveniment. Els primers són «Onze anys de seguiment de rapinyaires forestals a la Segarra: 2007-2017» (de Júlia Alcaraz, David Meca i Santi Mañosa), «Aproximació a l’estudi faunístic i poblacional dels odonats de la Segarra» (de Tània Codina, Aleix Gomez i Montse Rodríguez), «Caracterització de les comunitats vegetals gipsícoles de l’entorn de Timor» (de Daniel Espejo, Marc Mensa i Aixa Tosal) i «Tractaments d’ajuda a la regeneració de la roureda cremada de la vall del Llobregós» (de Pablo Oliván, Judit Lecina, Dolors Rosich, Núria Balcells, Josep M. Santesmasses, Roser Soler i V. Ramon Vallejo); pel que fa als articles de la secció oberta, comptem en aquesta ocasió amb «Enquesta sobre les competències i els usos lingüístics del català a Guissona» (de Marta Gort), «Esclaus de la República: el camp de treball núm. 4 de Concabella dins el món concentracionari del SIM» (de Jordi Oliva) i «La cultura escrita de Josep Finestres» (de Natàlia Vilà). Esperem que tots us resultin útils i interessants, i agraïm profundament als respectius autors i autores que hagin fet confiança a una nova publicació com és Sikarra a l’hora de donar a conèixer el resultat de la seva recerca. No volem acabar aquesta presentació, però, sense fer constar encara uns altres agraïments: a la resta de membres del consell de redacció de Sikarra (a hores d’ara, Lluís Bellas, David Garcia Rubert, Maria Garganté i Jordi Oliva), i a Maite Puig, Jordi Sàrries i Max Turull, en aquest cas en qualitat de president del CESeg, sense la implicació dels quals, tant professional com personal, podem afirmar que aquest número 1 de Sikarra no hauria vist la llum. I vagi un record molt especial a la memòria de l’enyorat Joaquim Capdevila i Capdevila, el Quim de Maldà, que s’havia implicat també en aquest projecte, no sols com a soci del nou Centre d’Estudis Segarrencs sinó com a membre d’un primer consell de redacció de Sikarra; la seva prematura mort als cinquanta anys, un infaust setembre de 2017, el va privar de veure’n el resultat, i a nosaltres de gaudir de la seva saviesa i del seu mestratge.
 
Podeu descarregar-vos el primer número de la revista Sikarra clicant aquí.




dilluns, 25 de maig de 2020

Adéu, Lluís Juste de Nin

Dijous passat, tot sentint les notícies de les 9 del matí a Flaix FM, n'hi va haver una que em va cridar l'atenció, fou la darrera: La mort d'en Lluís Juste de Nin.

Són moltes les morts de personalitats que s'anuncien pels mitjans de comunicació, que no sabies ni que existissin, però en aquest cas, era diferent, l'havia conegut personalment.

Com a membre de ComiCat, en començar l'any corresponent publicava en aquest blog l'anunci de la sortida la seva nova obra de novel·la gràfica, ja des de l'època d'Edicions de Ponent, però mai vaig arribar a comprar cap de les seves obres que havia publicat en aquesta editorial. Això va canviar, a conseqüència d'una mort, la d'en Paco Camarasa, l'editor d'Edicions de Ponent, el juliol de 2016. Això va comportar que en Lluís Juste de Nin arribés a un acord amb l'Albert Mestres de Continuarà Comics, i que les seves futures obres es publiquessin al segell Trilita Edicions. I així a principis de 2017 va arribar Garbo, l'espia català que enganyà Hitler. Aquesta doncs aquesta va ser la primera obra que vaig comprar d'en Lluís Juste de Nin. I justament amb el 35 Saló del Còmic de Barcelona, l'edició d'aquell any, el vaig poder conèixer personalment mentre en dedicava Garbo. Tal com vaig escriure a l'entrada d'aquell Saló, el tracte amb en Lluís Juste de Nin va ser molt obert, sense cap manera de dubte una excel·lent, simpàtica i gran persona.

El 2018 va arribar Vergonya! La grandeur touché i el 2019, El Noi. Vida i mort d'un home lliure. La seva última aportació ha estat Rossinyol que vas a França, publicada al març d'enguany. Totes les obres publicades per Trilita ara formen part de la meva biblioteca. Malauradament ni el 2018 ni el 2019 vaig poder coincidir amb ell als Salons del Còmic corresponents. I enguany, deixant de banda l'emergència sanitària provocada per la Covid-19 amb tot el que ha comportat, segurament per les seves circumstàncies personals, malalt de càncer, segurament tampoc hauria pogut ser. 

Sense dubte, en Lluís Juste de Nin fou gran autor de còmic, on mitjançant els elements de ficció sabia mostrar-nos la realitat de l'època que explicava. Sense cap manera de dubte ens ha deixat una persona compromesa amb Catalunya, sent també un dels grans referents del còmic català i en català. Moltes gràcies per tot el llegat que ens has deixat. 

Per acabar vull compartir l'article que en Jordi Riera Pujal va publicar a ComiCat el passat dijous en honor a en Lluís Juste de Nin.

dijous, 16 d’abril de 2020

La crida del bosc

Títol original: The call of the wild
Autor: Jack London
Traducció de: Elena Ordeig
Revisió de: Eva Carnicer
Publicat per: Nexum Edicions. 1a edició, Principis de 2020
Format: Rústic amb solapes - 15 x 21 cm - 136 pàgines
Preu: 9,95 €







El passat 29 de febrer, als voltants de les tres de la tarda, de manera improvisada vaig decidir anar a mirar una pel·lícula al cinema. Miro la pàgina web del cinema a veure si hi havia res que em pogués interessar i veig una pel·lícula d'aventures sobre un gos i havent-hi com a actor estrella, en Harrison Ford. La pel·lícula es deia La llamada de lo salvaje. Segons vaig llegir, estava basada en un llibre. Així que vaig voler esbrinar de quin llibre es tractava. No recordo ben bé com vaig fer la recerca, però sé que vaig anar escrivint el seu possible títol en anglès al buscador i aquest em va mostrar que anava ben encaminat: The call of the wild

A partir d'aquí devia anar a la Wikipedia, descobrint que el seu autor era en Jack London. L'última referència literària que vaig llegir on es mencionava el seu nom era a Sota el sol de mitjanit, primera aventura d'en Corto Maltès creada per en Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero. En aquesta aventura en Corto i en Jack són coneguts. El llibre també ha estat traduït al català comptant amb diverses edicions, i a més en Jack London és l'autor del també llibre Ullal Blanc (White Fang), entre moltes altes obres, que segurament hem vist en alguna de les seves adaptacions, en imatge real o en animació. Ara tenia prou elements per decidir-me i així que aquella pel·lícula la vaig veure aquella tarda.

Content i satisfet amb la pel·lícula, vaig cercar per internet si es podia trobar alguna edició en català de la novel·la, i així vaig trobar l'edició de La Magrana amb traducció de n'Antoni Rovira i Virgili, la de sempre pel trobat i una nova edició d'una editorial nova, Nexum, comptant amb una nova traducció de n'Elena Ordeig. I aquestes són les dues edicions que vaig fullejar a la llibreria, un parell de setmanes després de veure la pel·lícula. Així després de fullejar-les em vaig decantar per l'edició de Nexum, pel material extra (imatges dels gossos que apareixen al llarg de la història i mapa del Yukon i Alaska) i per les notes a peu de pàgina. Mencionar que l'altra edició està il·lustrada. Aquesta compra la vaig fer pocs dies abans del Decret d'Estat d'Alarma, comprant llavors també les quatre novetats de còmic que he ressenyat últimament.

La crida del bosc és una novel·la breu que fou publicada el 1903. La història està ambientada principalment al Territori del Yukon (Canadà), durant la dècada del 1890, en l'època coneguda com a Febre de l'or de Klondike. Justament en Jack London fou un dels que hi va anar, per tant, l'experiència va aportar-li coneixements per escriure tant aquesta novel·la com Ullal Blanc.

En Buck és un gos domèstic que viu còmodament a cal jutge Miller, a la vall de Santa Clara, a Califòrnia (EUA). En Buck però és un gos gros i corpulent, i els de la seva mena són preuats a les llunyanes i fredes Terrers del Nord. Així que la seva bona vida, s'acaba quan és segrestat, venut i enviat en les mencionades terres, concretament al Yukon, convertint-se en un gos de trineu, transportant el correu i altres mercaderies. Ben aviat, va aprendre que era la llei del garrot i l'ullal, que el marcaria profundament. Però en Buck, malgrat les dificultats i les penúries de mica en mica, s'aniria adaptant en aquella nova vida, fent-se la seva, i alhora que va progressant i fent-se important tant entre els altres gossos del trineu com amb els diferents homes que l'han tractat. Aquest procés adaptatiu comportarà un canvi profund en el seu ésser, el despertar d'uns instints primitius, d'una època llunyana, que comparteix amb els seus germans salvatges, els llops, apropant-lo cada vegada més cap al bosc i allunyant-lo de la civilització.

La crida del bosc doncs és un obra de reconnexió amb la natura, també descobrint-la de nou. Tal com prou bé ens ho explica, tot i que en Buck ho tenia tot a Califòrnia, però és en aquelles terres inhòspites on troba el seu ésser interior que el guiarà a fer un altre camí una altra vida, cap a una natura verge i allunyada del dit progrés humà.

Havent vist l'última adaptació cinematogràfica, ja que al llarg de la història n'ha tingut diverses, i ara havent llegit l'obra original, dir que la pel·lícula manté l'essència de la novel·la, el procés de retorn a la natura salvatge. Com prou bé sabem una adaptació implica canvis, coses que a la novel·la passen d'una manera a la pel·lícula succeeixen o són explicades d'una manera. L'aspecte que es dóna importància a la pel·lícula és el paper que tenen els humans i la relació d'aquests amb en Buck. Mentre que a la novel·la, els homes amb qui conviu en Buck, tenen la seva rellevància, però no s'hi aprofundeix interiorment o poc, a la pel·lícula això canvia i té més importància, especialment en un dels humans, en John Thornton, on mentre a la novel·la apareix al final amb un rerefons personal, a la pel·lícula, protagonitzat per en Harrison Ford, apareix força al principi i amb un altre rerefons. Evidentment, en Harrison Ford sent un dels reclams de la pel·lícula, ha de tenir una rellevància major. Una altra estrella cinematogràfica que al seu dia (pel·lícula estrenada el 1972), també va interpretar el paper d'en John Thornton fou en Charlton Heston, conegut sobretot pels seus papers a Els deu manaments (1956), Ben-Hur (1959) i El planeta dels simis (1968).

La lectura de La crida del bosc ha estat molt benvinguda, especialment ara que ens hem d'estar tancats a casa i la natura només està a l'abast d'aquells que hi viuen, i així i tot amb moltes restriccions, amb una mica de sort contemplar-la des del portal de casa, i acostar-t'hi l'essencial i el mínim indispensable. Si tu no hi pots anar físicament que sigui literàriament.

Amb tot, quan puguem tornar de mica en mica allò que anomenem normalitat, i quan les llibreries tornin a aixecar les persianes, una de les primeres coses serà buscar l'altra gran obra d'en Jack London que prou que he anomenat, Ullal Blanc, complementaria amb aquesta, i que molts segurament l'hem gaudit moment o altre en alguna de les seves adaptacions.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Els gats del Perich

Títol: Els gats del Perich
Autor: Jaume Perich
Publicat per: Trilita Edicions, març 2020.
Format: Cartoné - 90 pàgines - 17,5 x 24,5 cm - B/N
Preu: 19,8 €


A mitjan març, pocs dies abans del decret de l'estat d'alarma amb motiu del coronavirus, juntament amb Rossinyol que vas a França d'en Lluís Juste de Nin, Trilita Edicions va posar a la venda una altra novetat, aquest cop una nova edició d'una obra publicada el 1995 per Thassalia: Els gats del Perich d'en Jaume Perich, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la seva mort.

En Jaume Perich i Escala (Barcelona, 5 de novembre de 1941 - Mataró, 1 de febrer de 1995) va començar la seva carrera professional en l’editorial Bruguera, el 1964. Anys més tard, va publicar els seus primers dibuixos com a il·lustrador però no va ser fins al 1970 que en Perich va irrompre com a autor independent amb la publicació de Perich Mach i Autopista (paròdia de Camino, vademècum de l’Opus Dei), obra que el va catapultar a la fama. Des de llavors la popularitat d'en Perich va anar en augment i va publicar una vintena més de llibres. El seu darrer original es va publicar en 1989. Cal remarcar que al llarg de la seva trajectòria professional, en Perich va col·laborar en diversos mitjans de premsa escrita.

Aquestes breus paraules sobre la seva vida, extretes de la contraportada de llibre, estan molt ben esplaiades al pròleg a càrrec de l'Antonio Martín, on ens fa un bon repàs del qui fou en Jaume Perich.

"El Perich", tal com signava artísticament, fou un gran amant dels gats. Diversos d'ells van formar part de la seva família, i com tal van ser subjectes a ser dibuixats en vinyetes humorístiques. Així aquestes es van recollir en un llibre que malauradament va ser publicat pocs mesos després de la seva mort.

A Els gats del Perich doncs veurem humorísticament aquelles situacions que fan els gats que tant ens criden l'atenció: dormir i menjar, jaure als sofàs, butaques i llits quan ells volen impedint que els amos i mestresses en puguin fer, enfilar-se allà on vulguin, i tota mena d'altres situacions que els qui conviuen amb gats prou bé que saben. I malgrat que el llibre tingui vint-i-cinc anys, no ha quedat pas desfasat, les situacions són ben actuals i encara se n'hi podria afegir moltes més que amb el canvi de segle han aparegut, que si s'asseuen sobre el teclat de l'ordinador quan treballes, que si et passen per davant de l'ordinador quan fas una videoconferència, per posar dos exemples ben coneguts. Al llibre hi surten exemples de calendaris personalitzats amb fotografies dels teus gats. Avui en dia, els trobem en vídeos de diferència temàtica al Youtube o a les xarxes socials com a l'Instagram, i també els típics "mems". Els gats s'han modernitzat, s'han digitalitzat, i si en Jaume Perich avui en dia fos viu, que ho podria estar, ens podem imaginar que podria utilitzar aquests recursos. I és que els gats no passen de moda.

Els gats del Perich és doncs un llibre recomanat als seguidors d'El Perich, als dels gats, els d'ambdós o els que simplement voleu riure una bona estona. Una obra molt encertada d'haver reeditat, que ens permetrà conèixer un mica aquest humorista gràfic que ens va deixar malauradament massa aviat.

dijous, 2 d’abril de 2020

El llop

Títol: El llop
Títol original: Le loup
Autors: Jean-Marc Rochette (Text i il·lustracions) i Isabelle Merlet (Colors)
Traducció de: Núria Sales i Rovira
Col·lecció: Il·lustrada
Publicat per: Símbol Editors, març 2020
Format: Cartoné - 116 pàgines - 19 x 26,5 mm - Color
Preu: 20 €







Aquest passat març, Símbol Editors ha publicat el seu primer còmic: El llop, escrit i il·lustrat per en Jean-Marc Rochette i acolorit per la Isabelle Merlet, és la primera obra de la col·lecció Il·lustrada de l'editorial.

El massís dels Ecrinhs (en occità; Écrins, en francès i al còmic) és l'escenari d'aquesta obra. És un massís muntanyós dels Alps del Delfinat a l'Occitània de l'estat francès. Aquesta zona muntanyosa amb moltes glaceres forma part del Parc Nacional dels Ecrinhs, i és la Barra dels Ecrinhs, el cim més alt del massís, ultrapassant els 4,000 m.

En aquest espectacular escenari natural, molt ben documentat, descrit, dibuixant i acolorit hi viurem un duel, que prové d'abans dels reis de França, tal com es diu a l'obra, un conflicte entre l'home i el llop.

En Gaspard és un pastor d'ovelles i aquestes ho són tot per ell, juntament amb el seu gos Max. Al bell mig de les muntanyes i valls  dels Ecrinhs, hi viu tot l’any acompanyat dels seus animals, sense buscar contacte humà, només hi és present quan les temperatures són altes, així i tot, és poc el contracte.

Tot i l'absoluta pau i tranquil·litat del lloc on viu i treballa, hi ha quelcom que l'enfosqueix ja a la seva avançada edat: la presència de llops. Un dia una lloba mata part del seu  ramat, i ell la mata, però la femella té un cadell, i en Gaspard li respecta la vida, no sent del tot conscient que el llobató blanc, tard o d'hora prendrà el relleu de la seva mare. I així amb el pas dels dies i les estacions, el cadell esdevé un jove llop, ocupant el terreny i preparat per reclamar venjança. Ara bé la venjança és un concepte humà, d'en Gaspard, però això no impedeix que els Écrins esdevinguin el camp de batalla entre el vell home i el jove llop, i serà el fred hivern el moment culminant del conflicte.

Ara que de tant en tant, va apareixent  per Catalunya algun llop, aquest còmic és molt adequat, per entendre aquesta relació entre homes i llops, que té una llarga història. És ben conegut que el llop ha estat demonitzat, són moltes les històries, entre elles contes infantils, on té el paper de dolent, però d'altres no. Si té un paper o un altre, no és culpa d'ells, ja que només viuen on sempre han viscut, si no la culpa és nostra, que amb la nostra evolució i herència cultural, i incloent-hi la nostra ignorància i la por allò que no entenem i que no volem entendre, el que ha desequilibrat la balança i posant el llop al cantó de maligne portant-lo a quasi l'extinció i així hi ha estat en molts llocs com Catalunya. Però tal com l'hem posat en un cantó de la balança, també els podem entendre, començant per entendre'ns per nosaltres mateixos, perquè la situació és la que és, i com en el fons de tot i hi ha un rerefons econòmic, la coexistència entre home i llop, implica donar valor a la ramaderia extensiva local, de casa nostra. No és una equació fàcil de resoldre, són molts els prejudicis que encara hi ha, són moltes les variables que s'han de tenir en compte, i és el pas del temps i noves mentalitats en tots els nivells implicats, fer possible que els ramats d'ovelles i l'udol del llop coexisteixin.
 
I aquesta breu reflexió que he expressat, també la fa estenent-se una mica més, el filòsof Baptiste Morizot, en les quatre pàgines de l'epíleg. Evidentment això és un tema de moltes i moltes pàgines, però d'una manera molt concisa ho sap explicar molt bé.

El llop ens presenta una història profunda en uns paisatges increïbles i magnífics que en Jean-Marc Rochette, pel que he llegit, coneix prou bé, donant-los-hi el toc final la Isabelle Merlet, que lamentablement el seu nom no consta a la portada, cosa que ja prové de l'edició original de Casterman.

Per acabar, el passat 28 de març, hi hauria d'haver hagut la presentació del còmic a Olot a càrrec del pastor Toni Juanola i el naturalista Pol Guardis. Lamentablement la situació actual provocada per la pandèmia del coronavirus ho va impedir. Sense dubte en ella, totes les reflexions que puguem extreure de la lectura d'El Llop, allà s'hi haurien plasmat per dues persones que coneixen el tema i sobretot el trepitgen, i trepitjar-lo en el nostre cas és tot un valor. Esperem que aviat la presentació pugui tenir lloc.

divendres, 27 de març de 2020

Rossinyol que vas a França

Títol: Rossinyol que vas a França
Autor: Lluís Juste de Nin
Publicat per: Trilita Edicions, març 2020.
Format: Cartoné, 120 pàgines, 240 x 320 mm, B/N
Preu: 28 €





A mitjan març, pocs dies abans del decret de l'estat d'alarma amb motiu del coronavirus, es va posar a la venda la nova obra d'en Lluís Juste de Nin, publicada per Trilita Edicions, anomenada Rossinyol que vas a França. Tal com se'ns explica a la contraportada aquest llibre és la continuació d'un ja publicat l'any 2011 per Edicions de Ponent, La muntanya màgica. Dels Quatre Gats al Balneari del Montagut. Justament aquest nou llibre rep el subtítol de De la muntanya màgica a la Gran Guerra.

Principis del segle XX. En Jan Castres, el nostre protagonista, resideix al Balneari de Montagut, als Pirineus catalans, per motius de salut. Aquí ha fet amistat amb diversa gent, a la vegada que hi ha trobat l'amor. Però la seva vida tranquil·la es capgira quan esclata la Gran Guerra.  Tot i nascut a Figueres i haver viscut gran part de la seva vida a Barcelona, ell té la ciutadania francesa, un caprici del seu pare, i així és cridat a afegir-se a l'exèrcit francès. Així ara es troba a un país que no és el seu, uniformat per la guerra i enviat Charleroi, Bèlgica, on la batalla de l'agost de 1914 va esdevenir una massacre, amb en Jan desaparegut en mig dels núvols de pols. Així acaba La muntanya màgica, i ara en Lluís Juste de Nin li dóna una segona oportunitat a en Jan en aquest nou còmic. 

En Jan fugirà d'aquell infern, i intel·ligentment, i això inclou mentir quan pertoqui, aconsegueix la invalidesa, a part d'alguna altra diguem-ne menció especial. Lliure dels perills d'aquesta guerra, es dirigeix a Paris, on sap que hi té coneguts. En arribar-hi, es dirigeix a la pensió Durieux, on serà molt ben acollit. Gràcies als seus coneguts, coneixerà la ciutat, però no serà tal com ell es pensava, ha perdut vitalitat, els barris dels grans artistes no són el que eren. La guerra a la seva manera també ha fet estralls a la capital francesa. Així i tot, en Jan intentarà destacar, utilitzant tots els mitjans de què pugui disposar, en els ambients que freqüentarà. Veure'm que es comportarà com un autèntic canalla, entre ser una persona bondadosa i saber aprofitar-se dels altres quan ho requereix la situació. Un personatge que sobreviurà a les circumstàncies que es trobarà.

Al llarg d'aquest còmic repassarem aquells primers anys del segle XX, en especial la ciutat de París com era abans de la guerra i com és ara a causa ella. Alhora que també coneixerem i se'ns mencionarà aquelles batalles de la Gran Guerra que d'alguna manera o altra van afectar la capital francesa. Com ja estem acostumats amb les obres d'en Juste de Nin, esdevenen un retrat de l'època que toquen.

A través de diversos flaixbacs veurem la vida d'en Jan al balneari. Aquests moments m'han fet recordar a altres lectures ambientades en aquesta època, on era molt normal, que els membres de les classes benestants per motius de salut, passessin temporades en aquests establiments, normalment allunyats de les grans ciutats, envoltats de natura, on els aires frescos els ajudessin a curar-se i recuperar-se dels mals que patissin.  Uns llocs on a part de la prioritat sanitària, també els seus residents cultivaven el coneixement de diversa índole, tal com veurem. 

Aquests flaixbacs i la construcció del llibre en general, donen a lloc a què sigui innecessari haver llegit La muntanya màgica, per seguir aquesta continuació. Havent-hi Edicions de Ponent tancada i tenint La muntanya màgica quasi una dècada, fa que sigui molt difícil poder-lo trobar. 

Per acabar, mencionar que per un error d'impressió, cap al final del llibre hi ha una sèrie de pàgines en castellà. Aquestes són les 89, 92, 93, 96, 101 i 104. Trilita n'està al cas, i quan sortim de la situació actual i tot torni a la normalitat, l'editorial podrà reimprimir el llibre, retirar el defectuós, i posar a la venda el corregit. Llavors serà quan els qui tinguem aquesta primera edició, com és el meu cas, el podrem canviar. És un error de la impremta i per tant anirà a càrrec seu (Notícia a ComiCat).

La muntanya màgica.
Edicions de Ponent, 2011

divendres, 20 de març de 2020

Llibre de cavalleries (Còmic)

Títol: Llibre de cavalleries
Autors: Joan Perucho (Autor original novel·la), Julià Guillamon (Guió) i Toni Benages i Gallard (Il·lustracions) 
Col·lecció: Llibres singulars
Publicat per: Editorial Empúries, març de 2020
Format: Cartoné - 17,5 x 24,5 cm -  64 pàgines -  Color
Preu: 18,50 €







En Joan Perucho i Gutiérrez (Gràcia, Barcelona, 7 de novembre de 1920 - 28 d'octubre de 2003) va ser un novel·lista, poeta i crític d'art català, que va alternar la literatura amb la seva professió de jutge, ja que va estudiar dret a la Univesitat de Barcelona.

Entre la seva diversa obra, destaca la narrativa fantàstica, destacant obres com  Llibre de cavalleries (1957), Les històries naturals (1960), Les aventures del cavaller Kosmas (1980) i Pamela (1983), La guerra de la Cotxinxina (1986) i Els emperadors d’Abissínia (1989), entre d'altres.

Amb motiu del centenari del seu naixement, enguany té lloc l'Any Joan Perucho. Al llarg d'aquesta commemoració, tindran lloc diverses activitats i publicacions relacionades amb ell i la seva obra. Com a tal ens ha arribat, aquest març, l'adaptació en còmic d'un dels seus llibres de narrativa fantàstica, Llibre de cavalleries, a càrrec d'en Julià Guillamon i en Toni Benages i Gallard, els quals són autors del també còmic, Josep Palau i Fabre. La joia de viure, publicat per Editorial Males Herbes, el juny de 2017. L'adaptació de Llibre de cavalleries però ens ha arribat a mans d'Editorial Empúries, segell del Grup 62, que també ha publicat altres còmics en la seva trajectòria editorial.

A Llibre de cavalleries, en Joan Perucho ens relata un viatge en l'espai i el temps. De la Costa Blava dels anys seixanta, plena d’elegància i glamur, a la Costa Brava. I d’allà, farem un salt en el temps, a l'edat medieval (segle XIV) tot passant per Sicília, Egipte, Abissínia, la Grècia catalana i entre altres llocs. Una aventura extraordinària en tots els sentits, que porta el jove Tomàs Safont als temps gloriosos de la Corona d'Aragó, quan dominava part de la mar Mediterrània i de les terres banyades per aquesta, en una missió tot misteriosa tot servint el senyor rei d'Aragó a la recerca de certs objectes.

En aquesta versió en còmic, tal com se'ns explica al pròleg, en Julià Guillamon i en Toni Benages i Gallard van fer l'adaptació com si es tractés d'una pel·lícula dels anys 60 del segle XX amb les estrelles de l'època. Els papers principals recauen a en Sean Connery, la Brigitte Bardot i la Jeanne Moreau, el primer doncs en el paper d'en Tomàs Safont. Així per escenificar-ho com a material extra hi trobem un parell de pàgines recreant un article fotogràfic d'una revista de l'època i una pàgina representant els crèdits que apareixen al final d'una pel·lícula.

La novel·la original serà reeditada aquest juny per labutxaca, també segell del Grup  62. Així doncs al llarg d'aquest 2020 podrem gaudir de Llibre de cavalleries d'en Joan Perucho per partida doble. Així doncs una magnífica ocasió per conèixer l'obra original i poder-la complementar amb aquesta adaptació la qual he gaudit, tot navegant per la Mediterrània i voltant per castells, deserts, selves i terres de meravelles i paisatges diversos, on fantasia i realitat, vell i nou es barregen per donar lloc a aquest món creat per en Joan Perucho.

divendres, 13 de març de 2020

L'Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà guardonada amb el novè premi Sikarra

Pel manteniment i projecció del patrimoni de la vall del Llobregós durant més de 40 anys 

La Fundació Jordi Cases i Llebot i el Fòrum l’Espitllera, organitzadors del Premi Sikarra, guardonaran en la novena edició del certamen l’Associació de Patrimoni Artístic i Cultural de Torà (APACT). Així es va decidir dissabte per votació en una reunió que va tenir lloc a l’Astor.




L'Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà (APACT), entitat fundada per l’historiador toranès Jaume Coberó l’any 1979, té una dilatada trajectòria en la recuperació i la posada en valor del patrimoni històric de la Vall del Llobregós. Pel que fa a la difusió del patrimoni, en destaca la Caminada Popular de Torà que organitzen des de fa 39 anys, però també en destaca per la dinamització i suport a les festes més emblemàtiques de la capital del Llobregós com són el Brut i la Bruta, el Roser, Santa Àgueda. La recuperació el 1995 de la tradició de la cursa Cós de Sant Gil. També ha promogut el sender GR 170 'Vall del Llobregós' del qual en fa la senyalització i el manteniment. A més dels volums editats pel seu impulsor Jaume Coberó, també ha deixat petjada en el treball de l’Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de Torà, i en l’edició de la revista local bimensual Llobregós Informatiu.

L’any 1980 va liderar una subscripció popular per adquirir l’antiga església del convent de Sant Antoni de Pàdua i va portar a terme les obres de reforma i condicionament d’aquest monument que avui és utilitzat com a local cultural del municipi.

Pel que fa a la recuperació d’espais, l'any 1979 va fer la neteja i restauració del forn medieval; el 1983 va condicionar el recinte per a poder ser visitat com Museu del Pa de Torà. També gestiona l'espai Cal Gegó que dóna cabuda a exposicions i com a museu de la vila.

La tasca que des del voluntariat que ha portat a terme l’APACT fa que avui sigui un referent cultural a la vall del Llobregós. Recentment, ha incorporat el grup Patac Teatre. El passat 29 d’agost, en el decurs de les festes locals, l’ajuntament de Torà va retre tribut a la seva trajectòria.

Arran de la situació d'emergència sanitària, l'acte de lliurament del Premi previst per al 21 de març s'ajorna per a més endavant, el qual estava previst tenir lloc al Casal de Calaf.

El guardó és una escultura de l’artista Anna Marín-Gálvez que reprodueix en una grisalla el motiu del revers de la moneda Sikarra, documentada de fa 2300 anys, adquirida per les dues entitats promotores del Premi i que s’exposa al Museu Comarcal de Cervera.

El premi Sikarra es lliura a persones i entitats per la seva contribució en la divulgació, estudi, projecció, justícia i cohesió social de la Segarra. En anteriors edicions ha estat atorgat a l'Agrupació Seny Major de Cervera l'Associació Cultural Baixa Segarra, la poetessa cerverina Rosa Fabregat, la Cooperativa La Garbiana de Tarroja de Segarra, la Cooperativa l'Olivera de Vallbona de les Monges, l’entitat Càritas Diocesana de Cervera, els Amics de l’Arquitectura Popular i l’activista cultural cerverí Armand Forcat.


Font: Som Segarra