L'humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016).

Títol: L'humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016)

Autors: Varis autors

Publicat per: Editorial Efadós, novembre de 2016

Format: Cartoné amb sobrecobertes, 19x26 cm, 216 pàgines

Preu: 33€

Després de la publicació del llibre sobre Cu-cut! el 2012, L'Esquella de la Torratxa el 2013 i Papitu el 2014, Editorial Efadós a aquest passat novembre de 2016, ha publicat un altre llibre sobre humor gràfic català, però aquest cop no es tracta de cap monografia en homenatge a cap publicació satírica, si no plasmar en paper unes ponències que van tenir lloc a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona el maig de 2013. El resultat és aquest llibre: L'humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016).

Aquelles ponències van tenir lloc durant les primeres Jornades d'Història de l'Humor Gràfic a Barcelona.  Durant dos dies es va parlar dels principals dibuixants i revistes satíriques de Catalunya, sent Barcelona com a cap i casal del país, principal impulsadora de la nostra antiga tradició satírica.

Nou experts en aquest tema van parlar i en van fer una anàlisi de l'humor gràfic a Barcelona d'aquests darrers 150 anys.  Les diferents qüestions que es van parlar són les que s'han  recollit en aquest excel·lent volum diferent dels 3 ja mencionats, però que alhora els complementa, no en va aquest llibre ve a ser el marc general i temporal en el qual es van desenvolupar les tres revistes tractades, i per tant els diferents dibuixants que hi van posar el seu humor.

Vegem breument les diferents ponències que van tenir lloc a durant les Jornades d'Història de l'Humor Gràfic.

1. L'humorisme gràfic. Una activitat artística i periodística. En aquesta ponència, en Sergi Barjau va definir el marc teòric i terminològic de l'humor gràfic. Tot començant pels orígens històrics del que coneixem com a humor gràfic, i tot resumint la seva trajectòria en el temps.

2. Fons i col·leccions de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Els dibuixos per a publicacions periòdiques com a element de patrimoni. L'Eloïsa Sendra va explicar les diferents col·leccions que conformen els fons de dibuixos originals de l'Arxiu Històric. Es divideix en tres grans grups. El primer, el fons privat, provinent de tres autors, Apel·les Mestres, Josep Bartolí i Jaume Perich. El segon, el fons d'empresa provinent del Diario de Barcelona, i el tercer una una col·lecció de dibuixos provinents de diversos autors i publicacions.  

3. Tomàs Padró a "La Flaca" (1868-1874) i  l'eclosió de la caricatura a la premsa satírica. En Jaume Capdevila en parla d'aquesta revista la qual al seu dia va causar furor, tant per la seva qualitat artística en la utilització de colors en les caricatures, com també per tots els entrebancs que va tenir: multes, suspensions, retirades de números, etc. Va ser una revista pionera i que inspiraria revistes i publicacions posteriors. També es parla d'en Tomàs Padró, un dels seus principals dibuixants.

4. Els alcaldes de Barcelona en caricatura. En Josep Maria Cadena fa un repàs a les diferents caricatures que van tenir els alcaldes de la ciutat començant per Francesc de Paula Rius i Taulet. I és que els alcaldes són el primer esglaó polític i per tant el més proper al poble, i per tants el primers a ser satiritzats.

5. Qui no anuncia no ven! Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929). No només els humoristes gràfics vivien de sàtires i il·lustracions artístiques, si no que també eren contractats per il·lustrar publicitat que es mostraria en les revistes i publicacions, i així les empreses vendre els seus productes. Gràcies aquesta publicitat il·lustrada tenim el coneixement històric de com han anat canviat els gustos de la gent, les diferencies entre classes i com ha evolucionat els productes Això ho ens explica  Ricard Mas.

6. La "Memòria dels Dibuixants", projecte de recuperació històrica.  En Jordi Artigas ens parla del projecte "Memòria dels Dibuixants", el qual es dedica a recuperar i reivindicar els dibuixants catalans represaliats pel franquisme.
 
7. "Tio Vivo", cinc dibuixants a contracorrent. Antoni Guiral ens parlar de cinc dibuixants, Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya, que provenint d'Editorial Bruguera, van portar a terme la seva pròpia publicació, la revista Tio Vivo.  El valencià Paco Roca els va homenatjar en el seu còmic L'hivern dels dibuixants (Astiberri, 2011)

8. Tres revistes infantils en català en ple franquisme, "Cavall Fort", "L'infantil-Tretzevents" i "Patufet". En Jordi Riera Pujal fa un repàs a aquestes tres revistes infantils que malgrat la censura franquista van poder-se publicar en català gràcies a la protecció de l'Església catalana, exceptuant la tercera que va seguir un altre camí. Avui en dia sols Cavall Fort continua publicant-se.

9. La Transició democràtica: Perich, entre "Cavall Fort" i "Por Favor". I acabem amb el repàs d'en Rai Ferrer que ens fa de la figura d'en Jaume Perich (5 de novembre de 1941 - 1 de febrer de 1995). Un humorista gràfic que va resistir totes les èpoques que li va tocar viure, franquisme, transició i democràcia, el qual sense pèls a la llengua va atacar tot déu, comportant-li algun que altre mal de cap amb les autoritats pertinents, però que en canvi no va superar una malaltia estranya (infart intestinal), morint prematurament als 53 anys. El llibre s'hi reprodueixen alguns dels aforismes que al seu dia va escriure, els quals molts encara són vigents avui en dia. Podríem dir que fou algú avançant als temps que li va tocar viure.

Amb aquest llibre ens fem important idea del que ha representat i representa l'humor gràfic en la nostra cultura, i el paper que ha tingut i té Barcelona en el món satíric català.

Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)

Títol: Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)

Autors: Jaume Capdevila (coordinador) i altres

Publicat per: Editorial Efadós, novembre de 2014

Format: Cartoné amb sobrecobertes, 19x26 cm, 216 pàgines

Preu: 33€

Després de la publicació del llibre sobre Cu-cut! el 2012 i L'Esquella de la Torratxa el 2013,  Editorial Efadós a aquest passat novembre de 2014, altre cop amb la coordinació d'en Jaume Capdevila (KAP), va publicar un altre llibre en homenatge a una altra revista satírica la qual va deixar empremta durant la seva època: Papitu.

La revista Papitu fou creada per Feliu Elias "Apa" a finals de 1908, essent una publicació satírica política i amb amb una gran qualitat artística, en la que hi van passar grans il·lustradors, on alguns hi van fer les primeres passes. Però Papitu destaca especialment amb una cosa, fou una revista eròtica, aspecte que va anar evolucionant a llarg de la seva vida degut als diferents propietaris que va tenir. El seu erotisme però no té res a veure amb el que avui entenem.

Situant-nos a principis del segle XX, ensenyar una mica de pit o cuixa, femenins s'entén, era quelcom transgressor, obscè, segons al moralitat imperant de l'època, i tot això només començant dibuixos, clar que d'una gran qualitat, i es que amb el temps s'hi anirien introduint fotografies.

Amb el dibuix però no n'hi havia prou per entendre l'acudit verd que s'hi mostrava, era essencial el text que l'acompanyava. I és que el català, que amb les normes fabrianes també es normativitzar a la revista, posseeix tot un joc de dobles significats sobretot en quan al món vegetal en especial, figa o plàtan, en serien dos clar exemples. 

No només les il·lustracions omplien la revista, si no també els seus textos, contes, relats; molts escriptors rellevants també hi van deixar empremta. A més fou una revista on els seus lectors hi podien participar en els seus continguts, com podien ser en els "Cuplets de Papitu". 

Com d'altres revistes de l'època, Papitu també tenia el seu "univers", tot d'altres publicacions relacionades amb la revista: Calendaris, números extraordinaris, i en el seu cas, una revista en esperanto: Jen, de la qual en van sortir 12 números. El primer número sortí en motiu del V Congrés Internacional d'Esperanto que tingué lloc del 5 al 11 de setembre de 1909 a Barcelona.

Papitu també fou afectada per la censura imperant de l'època de diversa manera. Alguns del seus exemplars es publicaven amb pàgines en blanc o bé els dibuixos o textos es veien retocats. Amb la dictadura de Primo de Rivera la revista es va reanomenar Pakitu, recuperant el seu nom amb la seva finalització. 

Amb la Guerra Civil, la revista fou publicada pel Sindicat de Dibuixants Professionals, perdent la part eròtica i recuperant més la part satírica política dels seus inicis. Però en aquesta etapa la revista arribà al seu fi, amb l'especial de Cap d'Any de 1937.  

Papitu doncs fou un retrat, un portaveu de la Catalunya i en especial de la Barcelona transgressora i provocadora de l'època, agafant tot el sentit el subtítol que va portar durant un temps: Primera i única revista catalana de la vida alegre.

L'Esquella de la Torratxa. 60 anys d'història catalana (1879-1939)

Títol: L'Esquella de la Torratxa. 60 anys d'història catalana (1879-1939)

Autors: Jaume Capdevila (coordinador) i altres

Publicat per: Editorial Efadós, desembre de 2013

Format: Cartoné amb sobrecobertes, 19x26 cm, 232 pàgines

Preu: 32€

Després de la publicació del llibre sobre Cu-cut!, el 2012, l'Editorial Efadós al desembre de 2013, altre cop amb la coordinació d'en Jaume Capdevila (KAP), va publicar un altre llibre en homenatge a una altra revista satírica la qual certament va fer història: L'Esquella de la Torratxa.

Al passat gener de 2014 es va celebrar el 75è aniversari de la publicació de l'últim número de L'Esquella de la Torratxa. Publicada del gener de 1879 al gener de 1939, poc abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Són doncs 60 anys exactes, en els quals hom es pot fer una bona idea de la història de Catalunya durant aquest període.

Darrere d'aquesta revista hi trobem la família d'editors López: Innocenci López Bernagossi, succeït pel seu fill Antoni López Benturas, i aquest pel seu respectiu fill Rafael López Llausàs. La família López amb Innocenci al capdavant, van ser propietaris de la Llibreria Espanyola, a la Rambla del Mig de Barcelona, i també de la germana gran de L'Esquella: La Campana de Gràcia. Quan aquesta era censurada, la capçalera de L'Esquella apareixia temporalment fent de Campana, fins que va arribar el dia que n'Innocenci va decidir publicar una revista per la mateixa Esquella.

L'Esquella de la Torratxa fou una revista satírica republicana i anticlerical, així ho era el mateix Innocenci d'ideologia republicana. Per tant els personatges a ser satiritzats eren clars: La monarquia, l'Església, els cacics, el govern central de Madrid i també el municipal de Barcelona. I és que la ciutat de Barcelona fou una de les grans protagonistes de la revista  representada com una dona i quan calia era mostrada maltractada pels seus respectius alcaldes i regidors. I es que durant aquest període viuria l'annexió dels municipis del Pla de Barcelona i l'Exposició Universal de 1888, que va deixar ben buides les arques municipals.

Des d'un principi, un dels compromisos de L'Esquella fou d'utilització del català, escrivint-lo com llavors es parlava. Estant la llengua prohibida a l'ensenyament i a la cultura, fins al naixement de la Renaixença i els Jocs Florals, L'Esquella la introduïa de forma natural a milers de llars anant normalitzant-la. I quan es va crear tota la normativa gramatical i ortogràfica, amb Pompeu Fabra al capdavant, de seguida tant L'Esquella com La Campana l'adoptarien i  la popularitzarien.

Amb el naixement del catalanisme polític, L'Esquella l'abraçaria des de les esquerres, fet que la rivalitzaria fortament amb Cu-cut!, la revista satírica de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. 

Amb l'arribada de la II República Espanyola, no es trobarien a l'oposició, i per tant ara defensarien els governs tant el central de Madrid com el recuperat de Catalunya, la Generalitat. Amb l'esclat de la Guerra Civil, però l'edició de la revista passaria a mans del Sindicat de Dibuixants Professionals, adscrit a la UGT.

Amb 60 anys L'Esquella tindria molts col·laboradors, tant escriptors com dibuixants, i és en aquesta vessant amb què és una obra de referència. Molts il·lustradors hi van deixar petjada, i molts estils hi van passar, i anar-se'n adaptant als nous temps. Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix, Josep Costa "Picarol", Feliu Elias "Apa" i Ricard Opisso, només són alguns dels dibuixants, però la llista és més llarga.

Ja en l'àmbit personal, llegint-lo m'he trobat amb dues curiositats, sent la segona una veritable descoberta i que voldria destacar. La primera és una referència a la dita "Això sembla el Mercat de Calaf", justament popularitzada pel mencionat Apel·les Mestres. Aquesta referència la trobem a les pàgines 134 i 135 del llibre on mostra un dels "Cinematògrafs Barcelonins", que era la manera més moderna d'explicar les coses, en aquella època. En aquest parla de la urbanització de la plaça de la Universitat. Va ser publicat al número 1314 de l'11 de març de 1904.

La segona curiositat, i com ja he dit és una descoberta personal. A Calaf comptem amb personatges il·lustres: Laureà Figuerola Ballester (ministre espanyol d'hisenda i instaurador de la pesseta com a unitat monetària espanyola), Alexandre de Riquer i  Ynglada (artista modernista polifacètic. L'I.E.S. de Calaf porta el seu nom), Pere Jorba i Gassó (industrial, comerciant i fundador dels magatzems Jorba) i ja en l'actualitat en Celdoni Fonoll (músic i poeta, parella de la Lloll Bertran, actriu i cantant). A aquesta llista s'hi ha d'afegir un dibuixant i aquarel·lista que va col·laborar tant en L'Esquella  com a La Campana, entre altres publicacions, i per la meva experiència, oblidat de la memòria calafina. Parlo de  Josep Llopart Tresserres (Neula, de pseudònim), el qual nasqué a Calaf el 1858 i morir a Barcelona el 1937. Citant una frase del llibre "El seu és un dibuix hereu de la gran tradició humoristicosatírica del segle XIX i anà adquirint un gran dinamisme gràfic que el situà, sense dubtar-ho, entre uns dels pioners de la historieta". 

Finalment, tot i que ja coneixia L'Esquella de la Torratxa de nom i que era una revista satírica, aquest llibre que l'homenatja, m'ha permès conèixer la seva història, que s'hi explicava i com ho feia, sent el dibuix el seu element destacat, i com no la seva importància en la història de Catalunya, i és que 60 anys de vida donen per molt.

Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912)

Títol: Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912)

Autors: Jaume Capdevila (Coordinador) i altres

Publicat per: Editorial Efadós, juny de 2012

Format: Cartoné amb sobrecobertes, 218 pàgines

Preu: 32€

Un dels meus regals de reis d'enguany fou el llibre Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912). L'any passat commemorant el centenari de la seva desaparició se'n va fer una exposició comissariada per en Jaume Capdevila (Kap), que juntament amb d'altres autors, van publicar aquest llibre el passat estiu, editat per Editorial Efadós.

¡Cu-cut! fou un setmanari satíric de caire conservador i catalanista, sota l'orbita del partit polític de la Lliga Regionalista. El seu primer número va aparèixer el 2 de gener de 1902 i essent l'últim, el número 518, del 25 d'abril de 1912.  

En les seves pàgines amb escrits i ninots es defensaria el catalanisme polític d'aquella època: La lluita per tal que Catalunya tingués autonomia això sí dins del marc espanyol, i es que llavors Catalunya no tenia ni parlament ni govern propis. Els seus blancs de sàtira foren els republicans radicals amb l'Alejandro Lerroux al capdavant, i evidentment el centralisme polític de Madrid i l'exercit espanyol enfonsat per les pèrdues colonials del segle anterior, essent les últimes les de 1898: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Al llibre, al llarg de les seves pàgines es repassa la història d'aquesta emblemàtica revista, molt important a la seva època, des de diversos punts de vista. Però evidentment hi ha èmfasi en els Fets del ¡Cu-cut! i els motius de la seva desaparició. 

En el primer cas, el blanc de sàtira fou l'exercit espanyol per una vinyeta de Junceda que va ser la gota que va fer vessar el got i que comportà que l'exercit assaltés les redaccions de la revista, i també del diari La Veu de Catalunya com de la impremta, comportant una suspensió temporal de la revista, i en el segon cas, la seva desaparició fou degut a la desaprovació de la Lliga Regionalista, en motiu de la portada publicada en l'últim número que se'n reia de polítics o altres elements de la ciutat de Madrid, en motiu del concert de l'Orfeó Català a la ciutat. Portada inoportuna en aquells moments on la Lliga Regionalista estava negociant amb Madrid per obtenir certes quotes d'autonomia per Catalunya, que acabaria esdevenint la Mancomunitat de Catalunya, el 1914.

El llibre encertadament també inclou 5 facsímils de la revista. El primer i el cinquè corresponen al primer (02/01/1902) i l'últim número, el 518 (25/04/1912), de la revista. El segon facsímil és el número 100 (26/11/1903), i el facsímils 3 i 4 corresponent als números 257 (18/04/1907) i 258 (25/04/1907), previ i posterior a les eleccions espanyoles del dia 21 d'abril de 1907, en que es presentà la coalició Solidaritat Catalana aconseguint 40 diputats. 

De cada un dels exemplars hi ha quelcom que m'ha cridat l'atenció:
- Del primer número, al faula "Reunió d'estatuas" (Reunió d'estàtues) de Josep Maria Folch i Torres, la menció de la dita popular "Això sembla el mercat de Calaf", popularitzada anys abans per Apel·les Mestres.
- El número 100 és tot un joc de conceptes. A part d'aconseguir que la revista hagués arribat a tal número, aquest tenia un significat escatològic, i és que feia referència a la comuna, sí, allà on s'anava de ventre abans de que s'inventés el "water closed", el vàter. Cu-cut! va fer campanya per canviar el "100" pel de nom "Can Felip, que tothom sap que fa referència a Felip V. El 100, segons he trobat aquí, dit rei va ordenar que les comunes s'anomenessin així en "honor" al dissolt Consell de Cent de Barcelona. 
- El tercer exemplar hi trobem una foto de l'Avi, però quan era jove, i per tant encara no era "Avi". Francesc Macià fou candidat de Solidaritat Catalana pel districtes de Barcelona i les Borges Blanques, i fora per aquest segon districte que aconseguí l'acte de diputat a les Corts Espanyoles.
- El quart exemplar és el de després de les eleccions. Quin personatge és el més satiritzat? L'Alejandro Lerroux, el qual el seu partit només obtingués un diputat, sol com un mussol.
-  A l'últim número a part del tema de portada, hi ha una cosa a mencionar, és a un esdeveniment que va causar commoció a l'època, l'enfonsament del Titanic, la nit del 14 al 15 d'abril de 1912.

Han passat 100 anys, en els quals ha plogut molt, i a diferència de llavors, ara tenim la Generalitat i el Parlament, però fet i fet, tot i que els actors no són els mateixos, els escenaris i els papers sí: El centralisme espanyol de Madrid i les ànsies de quota de poder de Catalunya. 

Fa 100 anys el catalanisme polític lluitava per aconseguir certa autonomia dins el Regne d'Espanya, ara i ja no des de la política si no també i sobretot des del món civil, es vol anar més enllà, recuperar la plena i total sobirania per Catalunya, la independència d'aquest país. 

La sàtira política no l'hem perdut, ans el contrari, s'ha augmentat, el programa Polonia de TV3 n'és un bon referent, i l'altre el trobem a la xarxa on molts dibuixants utilitzen aquest mitjà per expandir els seus ninots satírics. L'humor no el podem perdre, això no.