dimarts, 24 de gener de 2017

L'humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016).

Autors: Varis autors
Publicat per: Editorial Efadós, novembre de 2016
Format: Cartoné amb sobrecobertes, 19x26 cm, 216 pàgines
Preu: 33€

Després de la publicació del llibre sobre Cu-cut! el 2012, L'Esquella de la Torratxa el 2013 i Papitu el 2014, Editorial Efadós a aquest passat novembre de 2016, ha publicat un altre llibre sobre humor gràfic català, però aquest cop no es tracta de cap monografia en homenatge a cap publicació satírica, si no plasmar en paper unes ponències que van tenir lloc a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona el maig de 2013. El resultat és aquest llibre: L'humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016).

Aquelles ponències van tenir lloc durant les primeres Jornades d'Història de l'Humor Gràfic a Barcelona.  Durant dos dies es va parlar dels principals dibuixants i revistes satíriques de Catalunya, sent Barcelona com a cap i casal del país, principal impulsadora de la nostra antiga tradició satírica.

Nou experts en aquest tema van parlar i en van fer una anàlisi de l'humor gràfic a Barcelona d'aquests darrers 150 anys.  Les diferents qüestions que es van parlar són les que s'han  recollit en aquest excel·lent volum diferent dels 3 ja mencionats, però que alhora els complementa, no en va aquest llibre ve a ser el marc general i temporal en el qual es van desenvolupar les tres revistes tractades, i per tant els diferents dibuixants que hi van posar el seu humor.

Vegem breument les diferents ponències que van tenir lloc a durant les Jornades d'Història de l'Humor Gràfic.

1. L'humorisme gràfic. Una activitat artística i periodística. En aquesta ponència, en Sergi Barjau va definir el marc teòric i terminològic de l'humor gràfic. Tot començant pels orígens històrics del que coneixem com a humor gràfic, i tot resumint la seva trajectòria en el temps.

2. Fons i col·leccions de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Els dibuixos per a publicacions periòdiques com a element de patrimoni. L'Eloïsa Sendra va explicar les diferents col·leccions que conformen els fons de dibuixos originals de l'Arxiu Històric. Es divideix en tres grans grups. El primer, el fons privat, provinent de tres autors, Apel·les Mestres, Josep Bartolí i Jaume Perich. El segon, el fons d'empresa provinent del Diario de Barcelona, i el tercer una una col·lecció de dibuixos provinents de diversos autors i publicacions.  

3. Tomàs Padró a "La Flaca" (1868-1874) i  l'eclosió de la caricatura a la premsa satírica. En Jaume Capdevila en parla d'aquesta revista la qual al seu dia va causar furor, tant per la seva qualitat artística en la utilització de colors en les caricatures, com també per tots els entrebancs que va tenir: multes, suspensions, retirades de números, etc. Va ser una revista pionera i que inspiraria revistes i publicacions posteriors. També es parla d'en Tomàs Padró, un dels seus principals dibuixants.

4. Els alcaldes de Barcelona en caricatura. En Josep Maria Cadena fa un repàs a les diferents caricatures que van tenir els alcaldes de la ciutat començant per Francesc de Paula Rius i Taulet. I és que els alcaldes són el primer esglaó polític i per tant el més proper al poble, i per tants el primers a ser satiritzats.

5. Qui no anuncia no ven! Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929). No només els humoristes gràfics vivien de sàtires i il·lustracions artístiques, si no que també eren contractats per il·lustrar publicitat que es mostraria en les revistes i publicacions, i així les empreses vendre els seus productes. Gràcies aquesta publicitat il·lustrada tenim el coneixement històric de com han anat canviat els gustos de la gent, les diferencies entre classes i com ha evolucionat els productes Això ho ens explica  Ricard Mas.

6. La "Memòria dels Dibuixants", projecte de recuperació històrica.  En Jordi Artigas ens parla del projecte "Memòria dels Dibuixants", el qual es dedica a recuperar i reivindicar els dibuixants catalans represaliats pel franquisme.
 
7. "Tio Vivo", cinc dibuixants a contracorrent. Antoni Guiral ens parlar de cinc dibuixants, Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya, que provenint d'Editorial Bruguera, van portar a terme la seva pròpia publicació, la revista Tio Vivo.  El valencià Paco Roca els va homenatjar en el seu còmic L'hivern dels dibuixants (Astiberri, 2011)

8. Tres revistes infantils en català en ple franquisme, "Cavall Fort", "L'infantil-Tretzevents" i "Patufet". En Jordi Riera Pujal fa un repàs a aquestes tres revistes infantils que malgrat la censura franquista van poder-se publicar en català gràcies a la protecció de l'Església catalana, exceptuant la tercera que va seguir un altre camí. Avui en dia sols Cavall Fort continua publicant-se.

9. La Transició democràtica: Perich, entre "Cavall Fort" i "Por Favor". I acabem amb el repàs d'en Rai Ferrer que ens fa de la figura d'en Jaume Perich (5 de novembre de 1941 - 1 de febrer de 1995). Un humorista gràfic que va resistir totes les èpoques que li va tocar viure, franquisme, transició i democràcia, el qual sense pèls a la llengua va atacar tot déu, comportant-li algun que altre mal de cap amb les autoritats pertinents, però que en canvi no va superar una malaltia estranya (infart intestinal), morint prematurament als 53 anys. El llibre s'hi reprodueixen alguns dels aforismes que al seu dia va escriure, els quals molts encara són vigents avui en dia. Podríem dir que fou algú avançant als temps que li va tocar viure.

Amb aquest llibre ens fem important idea del que ha representat i representa l'humor gràfic en la nostra cultura, i el paper que ha tingut i té Barcelona en el món satíric català.