dijous, 14 de febrer de 2013

Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912)

Autors: Jaume Capdevila (Coordinador) i altres
Publicat per: Editorial Efadós, juny de 2012
Format: Cartoné amb sobrecobertes, 218 pàgines
Preu: 32€



Un dels meus regals de reis d'enguany fou el llibre Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912). L'any passat commemorant el centenari de la seva desaparició se'n va fer una exposició comissariada per en Jaume Capdevila (Kap), que juntament amb d'altres autors, van publicar aquest llibre el passat estiu, editat per Editorial Efadós.

¡Cu-cut! fou un setmanari satíric de caire conservador i catalanista, sota l'orbita del partit polític de la Lliga Regionalista. El seu primer número va aparèixer el 2 de gener de 1902 i essent l'últim, el número 518, del 25 d'abril de 1912.  
En les seves pàgines amb escrits i ninots es defensaria el catalanisme polític d'aquella època: La lluita per tal que Catalunya tingués autonomia això sí dins del marc espanyol, i es que llavors Catalunya no tenia ni parlament ni govern propis. Els seus blancs de sàtira foren els republicans radicals amb l'Alejandro Lerroux al capdavant, i evidentment el centralisme polític de Madrid i l'exercit espanyol enfonsat per les pèrdues colonials del segle anterior, essent les últimes les de 1898: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Al llibre, al llarg de les seves pàgines es repassa la història d'aquesta emblemàtica revista, molt important a la seva època, des de diversos punts de vista. Però evidentment hi ha èmfasi en els Fets del ¡Cu-cut! i els motius de la seva desaparició. 
En el primer cas, el blanc de sàtira fou l'exercit espanyol per una vinyeta de Junceda que va ser la gota que va fer vessar el got i que comportà que l'exercit assaltés les redaccions de la revista, i també del diari La Veu de Catalunya com de la impremta, comportant una suspensió temporal de la revista, i en el segon cas, la seva desaparició fou degut a la desaprovació de la Lliga Regionalista, en motiu de la portada publicada en l'últim número que se'n reia de polítics o altres elements de la ciutat de Madrid, en motiu del concert de l'Orfeó Català a la ciutat. Portada inoportuna en aquells moments on la Lliga Regionalista estava negociant amb Madrid per obtenir certes quotes d'autonomia per Catalunya, que acabaria esdevenint la Mancomunitat de Catalunya, el 1914.

El llibre encertadament també inclou 5 facsímils de la revista. El primer i el cinquè corresponen al primer (02/01/1902) i l'últim número, el 518 (25/04/1912), de la revista. El segon facsímil és el número 100 (26/11/1903), i el facsímils 3 i 4 corresponent als números 257 (18/04/1907) i 258 (25/04/1907), previ i posterior a les eleccions espanyoles del dia 21 d'abril de 1907, en que es presentà la coalició Solidaritat Catalana aconseguint 40 diputats. 

De cada un dels exemplars hi ha quelcom que m'ha cridat l'atenció:
- Del primer número, al faula "Reunió d'estatuas" (Reunió d'estàtues) de Josep Maria Folch i Torres, la menció de la dita popular "Això sembla el mercat de Calaf", popularitzada anys abans per Apel·les Mestres.
- El número 100 és tot un joc de conceptes. A part d'aconseguir que la revista hagués arribat a tal número, aquest tenia un significat escatològic, i és que feia referència a la comuna, sí, allà on s'anava de ventre abans de que s'inventés el "water closed", el vàter. Cu-cut! va fer campanya per canviar el "100" pel de nom "Can Felip, que tothom sap que fa referència a Felip V. El 100, segons he trobat aquí, dit rei va ordenar que les comunes s'anomenessin així en "honor" al dissolt Consell de Cent de Barcelona. 
- El tercer exemplar hi trobem una foto de l'Avi, però quan era jove, i per tant encara no era "Avi". Francesc Macià fou candidat de Solidaritat Catalana pel districtes de Barcelona i les Borges Blanques, i fora per aquest segon districte que aconseguí l'acte de diputat a les Corts Espanyoles.
- El quart exemplar és el de després de les eleccions. Quin personatge és el més satiritzat? L'Alejandro Lerroux, el qual el seu partit només obtingués un diputat, sol com un mussol.
-  A l'últim número a part del tema de portada, hi ha una cosa a mencionar, és a un esdeveniment que va causar commoció a l'època, l'enfonsament del Titanic, la nit del 14 al 15 d'abril de 1912.

Han passat 100 anys, en els quals ha plogut molt, i a diferència de llavors, ara tenim la Generalitat i el Parlament, però fet i fet, tot i que els actors no són els mateixos, els escenaris i els papers sí: El centralisme espanyol de Madrid i les ànsies de quota de poder de Catalunya. 
Fa 100 anys el catalanisme polític lluitava per aconseguir certa autonomia dins el Regne d'Espanya, ara i ja no des de la política si no també i sobretot des del món civil, es vol anar més enllà, recuperar la plena i total sobirania per Catalunya, la independència d'aquest país. 
La sàtira política no l'hem perdut, ans el contrari, s'ha augmentat, el programa Polonia de TV3 n'és un bon referent, i l'altre el trobem a la xarxa on molts dibuixants utilitzen aquest mitjà per expandir els seus ninots satírics. L'humor no el podem perdre, això no.