Títol: Mortadel·lo i Filemó. Barcelona'92 Col·lecció: Mestres de l'Humor núm. 30
Publicat per: Ediciones B, octubre 1991.
Format: Cartoné, 46 pàgines, Color
Fem un salt cap enrere en el temps. Mortadel·lo i Filemó. Barcelona'92 fou l'últim número, el 30, de la col·lecció Mestres de l'Humor, la qual fou represa l'any passat amb un altre còmic protagonitzat pels mateixos protagonistes però en aquesta nova ocasió situat en unes altres Olímpiades, les de Londres 2012.
Voltant pel passat Saló del Còmic en les botigues de segona mà en vaig veure un exemplar i ja que estava dedicat als Jocs de Barcelona i ser en certa manera una relíquia me'l vaig emportar.
Els Jocs Olímpics del 92 es faran Barcelona, davant de l'anunci tota la ciutat s'omple d'esperit olímpic i esportiu, i es van construint les infraestructures per aquest magne esdeveniment. Arriba el dia de la inauguració, i seran moltes les autoritats i personalitats que hi assistiran. Davant d'això la TIA s'assabenta que la TETA (Terroristes Euro Trans Atlàntics) podrien sabotejar els Jocs, així doncs els millors membres de la TIA, en Mortadel·lo i en Filemó hi aniran a fer un cop d'ull per evitar qualsevol mal. Però mentre el parell d'agents busquen sospitosos qui si que anirà per feina és el paio de la TETA el qual anirà sabotejant proves olímpiques, i fins tot segons com, els nostres protagonistes l'ajudaran i tot sense voler-ho, clar.
Un dels millor moments a opinió meva és quan els dos agents tindran la
responsabilitat de la seguretat del cap de l'oposició espanyol d'aquella època, si parlo de l'Aznar, hehehehe, i com acabava... gens bé acaba a
mans d'en Mortadel·lo i en Filemó. Ara bé els quartet de polítics protagonistes, en Jordi Pujol, en Pasqual Maragall, en Narcís Serra i en Felipe González també tindran el seus moment en que les passaran magres.
Un còmic d'humor típic de la casa, ara nostàlgic no només pel tema de que tracta, si no de l'època en general que en està situat en que es comptava amb pessetes i amb duros.
1 comentari:
"Puedo prometer y prometo que les mondo el esqueleto", que deila l'Adolfo Suárez. Vist en perspectiva, el millor tros és el del l'Aznar. Li va quedar rodó al mestre Ibáñez.
La traducció al català a més va canviar les acotacions originals de Pujol i les passà a "l'andalú" del González.
Publica un comentari a l'entrada