Títol original: El abismo del olvido
Autors: Paco Roca (guió i dibuix) i Rodrigo Terrasa (guió)
Traducció de: Tina Vallès
Publicat per: Astiberri Ediciones, agost de 2024
Format: Cartoné - 136 pàgines - 24 x 17 cm - Color
Preu: 25 €
En les guerres, hi ha tota mena de morts, les dels soldats a les batalles i la de les civils en les circumstàncies que s'esdevinguin, són aquelles principals que formen part dels conflictes bèl·lic siguin entre països o bé en les guerres civils dins d'un mateix país. Però les guerres civils, també són l'excusa perfecta per actuar impunement i per fer mal i destrossar els teus veïns, ja no només per què pensen o formen part de la ideologia contrària a la teva sinó també molt sovint per històries passades, per antigues confrontacions o rivalitats que venen de lluny, però que d'alguna manera o altra han perdurat fins aquell present, el del conflicte.
I això és el que va succeir, durant la Guerra Civil espanyola, no només es van enfrontar dues grans ideologies, sinó també fou un conflicte entre veïns, amb les corresponents morts i víctimes. Però amb el final de la guerra, amb la victòria del franquisme, i ja en "temps de pau", es va entrar en una fase de depuració i repressió envers aquells que havien perdut la guerra, hi haguessin participat activament o simplement només n'haguessin estat simpatitzants. I aquesta situació també va ser profitosa per aquells que es volien desfer per sempre d'aquell veí.
Qualsevol acusació falsa, servia per empresonar i afusellar a qualsevol, i per eliminar de soca-rel la dignitat i humanitat de tots aquells represaliats injustament, els quals acabaren enterrats en fosses comunes, l'un sobre l'altre, sense cap mena d'identificació.
Aquests assassinats per la repressió franquista foren víctimes, però també ho foren les seves mares, les seves dones, els seus fills i filles, i altres familiars, i és que majoritàriament foren homes els morts. I totes elles, es van veure obligats a sobreviure en silenci, amb un buit que ningú els tornaria.
Quaranta anys després, el retorn de la democràcia, ni amb el pas dels anys, res va canviar. Com es diu, tot va quedar ben lligat, i remoure el passat, era quelcom impensable. O més ben dit, de retornar la dignitat dels morts del bàndol republicà fora impossible, no pas pels del bàndol franquista que d'homenatges n'hi va haver durant la dictadura com també durant la democràcia, avantatges de ser els vencedors.
Però amb la Llei de Memòria Històrica del Govern Zapatero el 2007, hi va haver una mica de llum per tots aquells familiars que volien recuperar les restes del seu familiars que estaven enterrats en fosses comunes. Així i tot, nou fou pas fàcil, hi va haver una forta oposició, per tal com he dit que no s'ha de remoure el passat, fins i tot des de les mateixes administracions a pesar de la Llei. Aquells quatre anys abans de l'arribada del govern Rajoy, fou una cursa a contrarellotge, alguns ho van aconseguir, d'altres no. I cada any que passa, poder identificar les víctimes, i retornar-los als seus familiars, es va complicant més.
Aquest és el cas que se'ns explica a L'abisme de l'oblit, una història d'una filla, la Pepica Celda, ara ja de vuitanta anys, que amb només vuit li van assassinar el seu pare, en José Celda, en els primers temps de la dictadura franquista, i que ara simplement en vol recuperar les restes i retornar el qui fou el seu pare la dignitat i humanitat que li van robar.
Però paral·lelament a aquesta història, però estretament lligada, hi tenim la història d'en Leoncio Badía, que es va salvar de la mort, però fou obligat a fer d'enterramorts de tots aquells que eren afusellats injustament dia rere dia. No obstant això, en Leoncio, malgrat les circumstàncies, fou algú amb cor, i va fer tot el possible per enterrar al màxim de gent possible amb dignitat.
L'escenari d'aquesta història és el cementeri de Paterna, a l'hora de València, on hi ha 135 fosses comunes. Al seu voltant, hi foren assassinades més de 2.200 persones provinents de tot el territori espanyol. És el lloc on hi ha va haver més execucions un cop acabada la guerra civil.
Aquesta magnífica història de memòria històrica, amb una forta i dura càrrega emocional, de dignitat i humanitat, fou publicada originalment en castellà per Astiberri el desembre de 2023. Des de llavors n'he sentit a parlar molt i bé, i ara gràcies a l'edició en català, publicada aquest agost, l'he pogut conèixer de primera mà.
Al darrere d'aquesta obra colpidora, que no deixarà indiferent hi ha l'autor valencià Paco Roca, i el també valencià i periodista Rodrigo Terrasa, que des que en va conèixer el cas de la Pepica, i va creure que s'havia de divulgar en format còmic no va parar d'insistir a en Paco Roca, fins que finalment es van alinear els astres. És a l'epíleg que complementa aquesta novel·la gràfica, on en Rodrigo Terrasa ens explica com es va gestar.
L'abisme de l'oblit, malauradament un títol massa encertat, ha de ser tot el contrari, una manera per recordar i dignificar tots aquells que han pogut ser identificats, i ara descansen en pau segons els desitjos dels seus familiars, però també per tots aquells que tot al contrari, resten sota de capes de terra, en llocs totalment desconeguts, i que mai podran reposar amb respecte i humanitat.
En les guerres, hi ha tota mena de morts, les dels soldats a les batalles i la de les civils en les circumstàncies que s'esdevinguin, són aquelles principals que formen part dels conflictes bèl·lic siguin entre països o bé en les guerres civils dins d'un mateix país. Però les guerres civils, també són l'excusa perfecta per actuar impunement i per fer mal i destrossar els teus veïns, ja no només per què pensen o formen part de la ideologia contrària a la teva sinó també molt sovint per històries passades, per antigues confrontacions o rivalitats que venen de lluny, però que d'alguna manera o altra han perdurat fins aquell present, el del conflicte.
I això és el que va succeir, durant la Guerra Civil espanyola, no només es van enfrontar dues grans ideologies, sinó també fou un conflicte entre veïns, amb les corresponents morts i víctimes. Però amb el final de la guerra, amb la victòria del franquisme, i ja en "temps de pau", es va entrar en una fase de depuració i repressió envers aquells que havien perdut la guerra, hi haguessin participat activament o simplement només n'haguessin estat simpatitzants. I aquesta situació també va ser profitosa per aquells que es volien desfer per sempre d'aquell veí.
Qualsevol acusació falsa, servia per empresonar i afusellar a qualsevol, i per eliminar de soca-rel la dignitat i humanitat de tots aquells represaliats injustament, els quals acabaren enterrats en fosses comunes, l'un sobre l'altre, sense cap mena d'identificació.
Aquests assassinats per la repressió franquista foren víctimes, però també ho foren les seves mares, les seves dones, els seus fills i filles, i altres familiars, i és que majoritàriament foren homes els morts. I totes elles, es van veure obligats a sobreviure en silenci, amb un buit que ningú els tornaria.
Quaranta anys després, el retorn de la democràcia, ni amb el pas dels anys, res va canviar. Com es diu, tot va quedar ben lligat, i remoure el passat, era quelcom impensable. O més ben dit, de retornar la dignitat dels morts del bàndol republicà fora impossible, no pas pels del bàndol franquista que d'homenatges n'hi va haver durant la dictadura com també durant la democràcia, avantatges de ser els vencedors.
Però amb la Llei de Memòria Històrica del Govern Zapatero el 2007, hi va haver una mica de llum per tots aquells familiars que volien recuperar les restes del seu familiars que estaven enterrats en fosses comunes. Així i tot, nou fou pas fàcil, hi va haver una forta oposició, per tal com he dit que no s'ha de remoure el passat, fins i tot des de les mateixes administracions a pesar de la Llei. Aquells quatre anys abans de l'arribada del govern Rajoy, fou una cursa a contrarellotge, alguns ho van aconseguir, d'altres no. I cada any que passa, poder identificar les víctimes, i retornar-los als seus familiars, es va complicant més.
Aquest és el cas que se'ns explica a L'abisme de l'oblit, una història d'una filla, la Pepica Celda, ara ja de vuitanta anys, que amb només vuit li van assassinar el seu pare, en José Celda, en els primers temps de la dictadura franquista, i que ara simplement en vol recuperar les restes i retornar el qui fou el seu pare la dignitat i humanitat que li van robar.
Però paral·lelament a aquesta història, però estretament lligada, hi tenim la història d'en Leoncio Badía, que es va salvar de la mort, però fou obligat a fer d'enterramorts de tots aquells que eren afusellats injustament dia rere dia. No obstant això, en Leoncio, malgrat les circumstàncies, fou algú amb cor, i va fer tot el possible per enterrar al màxim de gent possible amb dignitat.
L'escenari d'aquesta història és el cementeri de Paterna, a l'hora de València, on hi ha 135 fosses comunes. Al seu voltant, hi foren assassinades més de 2.200 persones provinents de tot el territori espanyol. És el lloc on hi ha va haver més execucions un cop acabada la guerra civil.
Aquesta magnífica història de memòria històrica, amb una forta i dura càrrega emocional, de dignitat i humanitat, fou publicada originalment en castellà per Astiberri el desembre de 2023. Des de llavors n'he sentit a parlar molt i bé, i ara gràcies a l'edició en català, publicada aquest agost, l'he pogut conèixer de primera mà.
Al darrere d'aquesta obra colpidora, que no deixarà indiferent hi ha l'autor valencià Paco Roca, i el també valencià i periodista Rodrigo Terrasa, que des que en va conèixer el cas de la Pepica, i va creure que s'havia de divulgar en format còmic no va parar d'insistir a en Paco Roca, fins que finalment es van alinear els astres. És a l'epíleg que complementa aquesta novel·la gràfica, on en Rodrigo Terrasa ens explica com es va gestar.
L'abisme de l'oblit, malauradament un títol massa encertat, ha de ser tot el contrari, una manera per recordar i dignificar tots aquells que han pogut ser identificats, i ara descansen en pau segons els desitjos dels seus familiars, però també per tots aquells que tot al contrari, resten sota de capes de terra, en llocs totalment desconeguts, i que mai podran reposar amb respecte i humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada